Buscar en este blog

Translate

sábado, 12 de diciembre de 2020

LAURA BORRÁS, PERE ARAGONÉS, JORDI PUJOL...

 Rafael del Barco Carreras

Barcelona 12-12-2020. Partiendo de la generalizada afirmación, refrendada por todas las interesadas o falsas encuestas que se publican en Barcelona o Madrid, de que el INDEPENDENTISMO ganará las próximas elecciones autonómicas del 14-F, a pesar de la minoría social del 47%, y de unos líderes sin atractivo o carisma o más mérito que la CORRUPCIÓN y su encubrimiento, sigo sin entender por qué la OPOSICIÓN CATALANA, o mayoría del 53%, no reacciona mínimo al mismo nivel mediático. 

La dominante llamada IZQUIERDA apuesta por los secesionistas, y la esperanza de CIUDADANOS, lista ganadora en las pasadas del 2017 con 1.109.732 votos, perdió fuerza y posibilidad tras su aventura y expansión por España apostando por la DERECHA. Carlos Carrizosa, actual líder y buen continuador de Albert Rivera, magnífico fustigador de la 'corrupción institucionalizada' creada por Pujol, deberá esforzarse devolviendo a su Partido el lugar perdido en Cataluña.  

 Tampoco entiendo que el GOBIERNO SOCIALCOMUNISTA, e incluso la gran mayoría de MEDIOS madrileños colaboran directa, o con la teoría de la 'confrontación de opiniones', sin valorar que el independentismo 'no opina', pues no tiene más objetivo que 'vencer a su enemigo' ESPAÑA, dicen y repiten con el ¡¡¡LO VOLVEREMOS A HACER!!! O sea continuarán los incendios callejeros y sabotajes en trenes y autopistas hasta la consolidación de la REPÚBLICA CATALANA.

Y Pujol, ante las elecciones vuelve a la carga. No me cabe duda que si se presentara de nuevo le tendríamos de "MOLT HONORABLE PRESIDENT". Gracias al mejunje de devotos de su beatífica SECTA con los 'vividores de su cuento', beneficiarios de los mejores sueldos de la Política Española, 'votos cabreados' entregados a cualquier charlatán, desquiciados de la PANCATALUÑA, y el propio ERC con adictos al corrupto patriarca. Publica una entrevista a Pujol el muy subvencionado PUNT AVUI:


Nosaltres sí que ens en sortim; hi som, existim”

“Estem en una situació de molta confusió”

“Hem de recompondre el projecte i la maniobra, salvar la identitat, el ser”

"Nosotros sí que lo conseguimos; estamos, existimos "

 "Estamos en una situación de mucha confusión"

 "Tenemos que recomponer el proyecto y la maniobra, salvar la identidad, el ser"

'Conseguimos' una inmensa e inalcanzable fortuna, que le perdonan y admiran. Tan envidiable sus activos 90 años como tras una vida de pillaje jamás, a excepción de la juvenil fantasía de la bandera en el Palau de la Música hace 60 años ¡muy rentabilizado!, jamás ha pisado ni menos dormido en una comisaría a pesar de que entre él y su entorno han saqueado varios ¡¡¡DECENAS DE MILES DE MILLONES DE EUROS!!! desde que en el 80 se adueñó de la GENERALITAT, y antes con Banca Catalana en el franquismo, o con intensidad a partir de 1977 que junto a Narcís Serra se sentó en el GOVERN TARRADELLAS. 

Noticias destacadas

El empeño independentista en BLANQUEAR SU IMAGEN no tiene más objetivo que apuntalar los votos independentistas y en concreto los de JXCAT. Unos votos imprescindibles entre otras razones para ETERNIZAR LA CELEBRACIÓN DEL JUICIO SOBRE SU CASO Y EL DEL 3%. Aunque de celebrarse de inmediato no creo que a él le alcance la condena en firme, y si le alcanza los 100 años mínimo le convertirán en tan IMPUNE como cuando SAQUEABA CATALUÑA. 

Si los FRANCO pagan sus expolios con el inútil y costoso PAZO DE MEIRÁS, y el REY JUAN CARLOS I se saldrá de rositas, o eso intentan, con casi 700.000 euros, también PUJOL 'PATRIARCA DE CATALUNYA' tiene derecho a una fortuna que nada indica sea inferior a la de los JEFES DE ESTADO bajo cuyo paraguas se creara. Vidas y fortunas paralelas, muy paralelas.

MI ESCRITO DE ¡¡¡HACE 5 AÑOS!!!

SÁBADO, 12 DE DICIEMBRE DE 2015


Barcelona 12-12-2015. El gesto, envite, chulería, o insulto, de la entrega del pasaporte en el juzgado de guardia de Barcelona, cuando nadie se lo ha requerido, merece más atención.
Este sujeto se levanta una mañana, reúne a sus dos abogados, o viceversa, o los tres reciben la orden de quien maneja el cotarro, llaman a TV3 y ordenan que envíen un equipo a la puerta principal de la Ciudad de la Justicia. De pretender pasar desapercibidos hubieran podido entrar por el garaje al igual que Narcís Serra cuando fue citado por el caso Catalunya Caixa, pero evidente pretendían el reportaje.
 La idea pudiera haber surgido de la propia secesionista TV3 ¡genios para ese tipo de esperpentos los tiene!, pero quiero creer que la idea y orden provenían de más arriba. Nunca sabremos la verdad, pero el espectáculo tiene trastienda, tanta que no despierta interés en las portadas, más allá de TV3… por el momento.

VOZPÓPULI

‘Sainete en el juzgado: Jordi Pujol Jr. entrega su pasaporte al juez y éste se lo rechaza’

ÁNGELA MARTIALAY

Y ¡¡¡HACE 10 AÑOS!!!

DOMINGO, 12 DE DICIEMBRE DE 2010


Barcelona 12-12-10. Ante tanta corrupción general parece una tontería, pero quienes hemos sufrido la arbitraria concesión, se recuerda de por vida. Legalmente parece bien estructurada con la intervención de cualificados técnicos, pero en la práctica se convierte en un expediente que destroza más si cabe la ya destrozada mente de un preso, y si alrededor observa como se saltan todos los preceptos y reglamentos que aplican a los que no pueden pagar un duro, más que más.
Estos días la aparición televisiva del desaparecido Emilio Rodríguez Menéndez, el posible nombramiento de Nuria de Gispert como presidenta del nuevo Parlament de Cataluña, y sobretodo la ampliación de la noticia donde se detenía a dos funcionarios de la cárcel de Brians junto a cinco altos mandos de los mossos (policía) me trae junto a tristes recuerdos personales la actualidad del tema:
40.000 euros según unas conversaciones gravadas por Asuntos Internos.


MIS ESCRITOS DE ¡¡¡HACE 5 AÑOS!!!

Y DE ¡¡¡HACE 10 AÑOS!!!

   LIBRO ESCRITO

¡¡¡HACE 15 AÑOS!!!

BARCELONA 30 AÑOS DE CORRUPCIÓN.pdf

bing.com/videos

2005 SOBRE MIS AMORALES ABOGADOS EN 1980, CASO CONSORCIO DE LA ZONA FRANCA DE BARCELONA. 

PIQUÉ VIDAL CON SU MACRO BUFETE 'LA TAPADERA' Y SU SOCIO PASCUAL ESTEVILL QUE ALCANZARA POR PUJOL EL CONSEJO GENERAL DEL PODER JUDICIAL. CIENTOS ENTRE COLABORADORES Y BUFETES ASOCIADOS, RED DE SOBORNOS A TODA CLASE DE FUNCIONARIOS PÚBLICOS, DOMINIO DEL COLEGIO DE ABOGADOS, CIENTOS DE SOCIEDADES INSTRUMENTALES CON ADMINISTRADORES DE PAJA, ANDORRA... HASTA LA OPERACIÓN TACOS BLANQUEO DE 2.000 KG. DE COCA CON EL CARTEL DE SINALOA

LA GRAN CORRUPCIÓN: BUFETE JUAN PIQUÉ VIDAL. RELACIÓN DE ...

https://lagrancorrupcion.blogspot.com/2010/08/bufete-juan-pique-vidal..

Vikipedia: Antonio de la Rosa Vázquez (6 de diciembre de 1917 - Barcelona, 27 de abril de 2004​), abogado del Estado, exsecretario del Consorcio de la Zona Franca y 

PADRE DEL EMPRESARIO JAVIER DE LA ROSA.

Y REPITO RECORDANDO A JOSÉ MANUEL CALVENTE


PAG. 267, 299... 

Y SOBRE EL ESCABROSO FOLLETÍN


 PABLO IGLESIAS Y SUS MUCHACHAS

 

DECLARACIÓN ÍNTEGRA DEL EX ABOGADO DE PODEMOS

LIBERTAD DIGITAL

Las entrevistas de trabajo de Podemos: "A ver, chaval, ¿tú qué golpe has dado en la vida?"

PILAR DÍEZ

Pedro Sánchez llama lunáticos a quienes les califican de "socialcomunistas": "No han venido los bolcheviques"

OKDIARIO


El panfleto podemita La Última Hora, que dirige la ex asesora de Pablo Iglesias, Dina Bousselham, ha sido condenado por el Centro de Arbitraje y Mediación de la OMPI a cambiar el dominio (laultimahora.es)

Teresa Rodríguez demanda a Dina Bousselham y a su medio podemita por decir que robó más de 100.000 € a Podemos

"Los demandantes explican que «el nombre de dominio» del panfleto que dirige Bousselham (laultimahora.es) «es muy similar a la marca Última Hora (ultimahora.es) existiendo un elevado riesgo de confusión que no evita la adicción del artículo ‘la’». Además, las dos empresas pertenecen al mismo sector por lo que esto «incrementa el riesgo de asociación, que pone de relieve una simple búsqueda en Internet»."

"La fiscal del caso Podemos, Lorena Álvarez, afín al ministro Juan Carlos Campo rechaza investigar los 50.000 € solicitados a la Caja B del partido de Pablo Iglesias por la Asociación #404 Comunicación Popular

El banco de la ‘caja B’ de Podemos desvela al juez que pagó 30.000€ para adoctrinar a jóvenes en Youtube"

VOZPÓPULI

Podemos aprobó sus cuentas fuera de plazo para justificar los pagos a la consultora Neurona

Vídeos de laura borras

bing.com/videos

Vídeos de pere aragones

bing.com/videos

TV3

Més d'una dècada de misèria a la nau incendiada de Badalona

Albiol nega haver tallat l'aigua i la llum a la nau incendiada de Badalona




La UE desbloqueja les ajudes post-Covid després d'evitar el veto d'Hongria i Polònia

"Els socis de la Unió Europea han aconseguit tirar endavant les ajudes per a la recuperació posterior a la pandèmia després d'evitar el veto d'Hongria i Polònia. Finalment, Budapest i Varsòvia han obtingut concessions en el punt que vincula els fons europeus al respecte per l'estat de dret.

Amb aquest acord, es desbloquegen els 750.000 milions d'euros per rellançar l'economia després de la crisi del coronavirus i continua la tramitació del pressupost comunitari per al període 2021-2027."

PRENSA

ARA

"Els hem fet lloc allà on hem pogut"

CESC MAIDEU Badalona

Residents d'altres naus ocupades de Badalona acullen solidàriament els supervivents del foc


Sanitaris de Madrid denuncien "trasllats forçosos" a l'hospital de pandèmies

NÚRIA RIUS MONTANER Madrid

ERC no podrà presentar una moció de censura a la Diputació contra Marín si no convenç JxCat, el PDECat i comuns

QUIM BERTOMEU Barcelona



CRÓNICA GLOBAL

Alejandro Tercero

Núria Marín, imputada por malversación

La alcaldesa de L'Hospitalet de Llobregat ha declarado ante la policía por presuntas irregularidades en la financiación del Consell Esportiu de la ciudad

Vendrell usó el Hospital Plató para buscar contratos públicos

El empresario, detenido en la 'operación Voloh', utilizó su influencia

El BCE amplía en medio billón la compra de bonos

Prolongará las adquisiciones de deuda soberana nueve meses adicionales


TV3 encarga dos nuevos documentales a la productora audiovisual de Oriol Soler por 84.000 euros

ERC pide la dimisión de Marín y que JxCat rompa pacto en la Diputación

Exige que la tercera institución del país esté "limpia" mientras los socialistas muestran "total confianza" en la presidenta

Fiscalía comunicó en noviembre a Juan Carlos I que le investigaban

El rey emérito decidió pagar a Hacienda este miércoles antes de que se formalizara una querella

La catástrofe de Tremp implica al número 2 del obispado de Urgell, monseñor Josep Maria Mauri

La Fiscalía está investigando si se cumplieron los protocolos en la residencia de Fiella, que suma 42 muertes y 92 positivos

La investigación sobre la red Charisma señala negocios de Oleguer Pujol

La Agencia Tributaria relaciona cuatro inversiones inmobiliarias en Panamá del hijo menor del expresidente catalán con una trama de blanqueo

E-NOTICIES



“Nosaltres sí que ens en sortim; hi som, existim”

“Estem en una situació de molta confusió”

“Hem de recompondre el projecte i la maniobra, salvar la identitat, el ser”

Vostè està retirat, i molt, des del 2014, però s’ha mantingut fidel a una manera de ser, pensant, repensant les coses, escrivint i, des de fa un temps, fent-ho des del web de Serviol.
Sí, ho faig, però molt poc…
Per què molt poc?
Perquè em sembla que no em pertoca cap mena de protagonisme i que allò que em correspon fer és quedar molt al marge del que és el dia a dia polític.
Però vostè segueix observant l’actualitat.
Segueixo interessat per les coses que passen a la Xina, als Estat Units, no cal dir-ho, a Rússia i, evidentment, molt interessat per una cosa que és una passió meva, que és Europa, perquè jo em considero un patriota europeu, a part d’un patriota català.
Per tant, vostè no ha quedat al marge d’allò que ha estat la seva raó de ser, pensar sobre Catalunya.
És un pensament que sempre he posat en un context més ampli, amb unes relacions més bones o dolentes, segons els temps, que és Espanya i, evidentment, que és Europa.
L’última preocupació seva, que expressa a través de Serviol, és una reflexió sobre la identitat, que vostè veu en perill.
L’última preocupació no. És la preocupació de sempre. Miri, jo soc nacionalista…
Disculpi. Als 90 anys, i després d’anys de reflexionar-hi, vostè encara dona voltes a aquesta qüestió de què som…
També es debat sobre la identitat europea. I si no es discuteix malament rai, perquè, si no es fa, Europa va perdent fibra. Què és ser europeu? Quin és el paper d’Europa al món. Com ha d’actuar Europa de manera que conservi la seva capacitat d’acció i, a la vegada, el respecte als seus valors i a la pluralitat de nacions que integra.
Ara creu que la identitat de Catalunya torna a estar en perill?
Torna a estar molt pressionada. En un futur immediat Catalunya haurà de fer una reflexió sobre la situació. Allò que es diu l’estat de la nació.
Si ho planteja així, algú potser pensarà que està parlant en clau de les pròximes eleccions?
Evidentment que això hi juga, però a mi personalment no em toca, ara no em correspon parlar en termes polítics. Ara bé, en el terreny de les idees, una reflexió sobre la naturalesa i l’evolució de Catalunya, què és i a què pot aspirar Catalunya, com hem de defensar el país, això sí.
I cap on encamina aquesta reflexió?
El fonamental en tot país és que mantingui la seva identitat i que estigui en condicions de fer un servei a la gent concreta. A les persones. Un país ha de ser útil a la seva gent i per això ha de tenir una personalitat pròpia que pugui ajudar la seva gent a projectar-se; és a dir, a tenir projecte de país.
Hi ha l’ànima, però també hi ha les eines. I una cosa és tan important com l’altra.
Hi ha molts que pensen, i tenen raó, que és molt important el tema del finançament, de les infraestructures, la competitivitat del país. Crec tenir prou demostrat que sempre que he pogut i ho he tingut al meu abast, en totes aquestes coses jo hi he estat i sovint amb resultats positius. Ara, això pot ser que també trontolli, perquè amb tot el que s’ha produït Catalunya pot quedar en una situació que ens deixi una mica malparats. Per tant, una reflexió sobre això s’haurà de fer i en aquesta reflexió el fet fonamental és ser.
Ser, abans que cap altra cosa?
Per ser políticament i per ser econòmicament primer cal ser com a societat i també com a cultura. I és molt important tenir un projecte. Això és el primer, la primera condició d’una persona és ser. Definir la pròpia identitat, el propi ser és el primer objectiu d’una persona i d’un conjunt humà. Per desenvolupar una identitat, una persona necessita una colla, un grup. En el terreny polític, qui desenvolupa aquesta identitat són les nacions.
Aquest projecte que diu que es necessita per ser, existeix?
Sí, hi és i hi ha estat durant les últimes dècades. Hi ha estat sempre. I des de la segona meitat del segle XIX i durant tot el segle XX, amb moments brillants, moments dolents i moments que semblava mort. Aquest projecte necessita recolzar-se en un sentiment i en la vivència que s’és una realitat col·lectiva. Que es vol conservar la idea que s’és un subjecte d’acció col·lectiva. En aquest terreny hi ha un fet bàsic que cap país pot menystenir, que és tenir sentit d’identitat. Som i volem ser això.
Un país com Catalunya que ha estat immers en un procés per la independència, ara ha de tornar al moment zero de tornar-se a fer-se fort en la qüestió de la identitat?
S’ha produït una certa desorientació, però no hem de tornar al moment zero. No. Durant tot el segle XX Catalunya ha fet un procés de reforçament de la seva societat. Allò que Joan Triadú en deia un segle d’or. Catalunya s’ha enfortit, ha fet un gran progrés. Però ara podria ser que tot aquest progrés entrés en crisi.
Una crisi motivada per què?
Per una determinada idea de veure Espanya. Això és compatible amb Espanya? Sí, podria ser-ho, almenys ha estat la idea del catalanisme del segle XIX i de bona part del segle XX. Aquesta era la idea que guiava majoritàriament el catalanisme. Fins i tot quan aquest catalanisme va agafar una component nacional amb la idea de “Som una nació”.
Vostè, el 2014, en una conferència sobre Herder i Renan diu: “Soc molt respectuós amb Espanya.” Encara avui?
Hem de distingir entre l’acció d’un país, una societat, un grup humà, i el que és la seva realitat interna. Espanya és un país potent. Té una llengua entre les primeres del món i un projecte polític que arrenca dels reis asturians, del Beat de Liébana, i de la reconquesta de Toledo, i que encara avui perdura. Dins d’aquest país potent que és Espanya hi ha una cosa, que és que ningú no els ha de fer nosa. Catalunya és una peça que no encaixa del tot i, per tant, s’ha de llimar.
Vostè encara manté aquest respecte per Espanya, però Espanya no té cap respecte envers Catalunya.
Evidentment, en aquests moments, no.
I això és el que posa en perill la idea d’identitat en aquest país?
És clar. Per això ens hem d’aferrar a aquest concepte d’identitat i no ens ha de fer angúnia que ens diguin que això és reaccionari.
Vostè ho ha dit, pot semblar antic parlar d’identitat…
Poden dir el que vulguin. Poden dir que és antic o que és populista, una paraula que ara, com deia el president Mújica, s’ha inventat per arraconar allò que fa nosa a determinades reivindicacions de certs poders econòmics i polítics.
I, malgrat tot, vostè insisteix a dir que cal parlar-ne.
Tothom insisteix a dir que cal parlar-ne. Ho fan els francesos. Ara surt el president Macron i diu que no es pot parlar de nacionalisme, que s’ha de parlar de patriotisme. Però el patriotisme és un fet identitari. Putin té tant d’èxit perquè ha tornat als russos l’orgull de ser russos.
I aquí quan hem volgut anar mes enllà de la nació no ens n’hem sortit.
Sí que ens en sortim. Hi som, existim. De moment existim, perquè nosaltres ja no hauríem d’existir. A l’època en què jo veia gent del PP perquè havíem de discutir temes polítics i econòmics, per exemple la llei Wert, i vaig entrar en confrontació amb l’Aznar, m’ho deien molt clar: “De tot això; llengua, cultura, memòria històrica, d’aquí a quaranta anys ja no se’n recordarà ningú. Farem una política de contenció de les seves reivindicacions, vostès rebran molta immigració i el món anirà cap una altra direcció.”
Aquest discurs el va fer reaccionar?
Sí. M’ho van dir, això, quan vaig anar a protestar amb motiu de la llei Wert, que anava contra un component essencial de la identitat que és la llengua i la cultura. El finançament és molt important i si t’asfixien pots acabar en una situació de gran feblesa fins a desaparèixer. Però el fet fonamental és la identitat, ser d’una determinada manera, ser hereu d’una determinada història, ser capaç de formular sobre aquestes bases un projecte de futur. Hi ha gent que creu que això que estic dient és ridícul, però a la pràctica fins i tot els que ho critiquen busquen la seva identitat. Per a molts espanyols això de la identitat catalana és ridícul, però ells estan arrapats a la seva.
Tornem al nucli del concepte de la identitat, al ser. N’hi ha moltes, d’identitats.
No només parlem d’una identitat nacional, hi ha identitats de tota mena; la identitat obrera, religiosa, filosòfica, de gènere... En les identitats col·lectives hi ha la dignitat, la gent demana que se la tracti dignament. I hi pot haver un altre fet important, que és el ressentiment. N’hi pot haver a Catalunya i a Espanya. Poc o molt n’hi ha pel fet d’haver estat tractada durant els últims segles com un estat de segona.
I a Catalunya aquest ressentiment és cap a Espanya?
Catalunya té menys capacitat d’odi i de ressentiment que altres països, perquè potser som més febles. L’odi és un gran defecte de la gent, és un pecat capital. Però per tenir odi cal tenir potència. Sense potència es pot tenir enveja, però no es té odi.
Potser perquè no som capaços d’odiar, ara diuen que torna la política del peix al cove…
Alguns diuen que cal tornar al peix al cove. Jo tinc una bona opinió de molts dels polítics que ara actuen. Però no són del tot coherents. I en conjunt hi ha molta confusió, la qual cosa no és cap problema greu perquè això en la política passa molt i és legítim. A veure, es va demanar un nou Estatut en part per guanyar unes eleccions, i era legítim, però s’ha demostrat que era una opció perillosa.
Vostè ho ha dit, va ser una opció perillosa i, jo hi afegeixo que no va acabar gens bé.
De molt, la responsabilitat més greu en tot això la va tenir la classe política espanyola i la barreja de política, poder judicial i el deep state o estat profund, que ho va acabar d’embolicar. Sense això hi hauria hagut un nou Estatut, s’hauria anat fent i nosaltres hauríem millorat la situació. Però, vista l’actuació de la classe política espanyola, de la política espanyola profunda, la reacció va ser en gran part la reclamació d’independència. Va ser una reacció del cor, amb aspectes molt positius, amb una Catalunya que ha demostrat una capacitat de mobilització i de determini molt important. Però ara estem en una situació de molta confusió.
I què cal fer?
Hem de recompondre el projecte i la maniobra. I hem de salvar la identitat, el ser.
En aquests moments d’emergència sanitària, la defensa de la identitat –individual i de país– s’ha de plantejar dient que abans de ser cal sobreviure?
Aquesta emergència sanitària també la tenen a Dinamarca, i Portugal també la té, però la seva identitat no els la discuteix ningú. Com em va dir fa anys Mario Soares: “Ara Catalunya porta més empenta econòmica que Portugal, però els portuguesos sabem que mai tindrem problemes per parlar en portuguès. És a dir, no tindrem problemes d’identitat.”
Vostè està retirat, i molt, des del 2014, però s’ha mantingut fidel a una manera de ser, pensant, repensant les coses, escrivint i, des de fa un temps, fent-ho des del web de Serviol.
Sí, ho faig, però molt poc…
Per què molt poc?
Perquè em sembla que no em pertoca cap mena de protagonisme i que allò que em correspon fer és quedar molt al marge del que és el dia a dia polític.
Però vostè segueix observant l’actualitat.
Segueixo interessat per les coses que passen a la Xina, als Estat Units, no cal dir-ho, a Rússia i, evidentment, molt interessat per una cosa que és una passió meva, que és Europa, perquè jo em considero un patriota europeu, a part d’un patriota català.
Per tant, vostè no ha quedat al marge d’allò que ha estat la seva raó de ser, pensar sobre Catalunya.
És un pensament que sempre he posat en un context més ampli, amb unes relacions més bones o dolentes, segons els temps, que és Espanya i, evidentment, que és Europa.
L’última preocupació seva, que expressa a través de Serviol, és una reflexió sobre la identitat, que vostè veu en perill.
L’última preocupació no. És la preocupació de sempre. Miri, jo soc nacionalista…
Disculpi. Als 90 anys, i després d’anys de reflexionar-hi, vostè encara dona voltes a aquesta qüestió de què som…
També es debat sobre la identitat europea. I si no es discuteix malament rai, perquè, si no es fa, Europa va perdent fibra. Què és ser europeu? Quin és el paper d’Europa al món. Com ha d’actuar Europa de manera que conservi la seva capacitat d’acció i, a la vegada, el respecte als seus valors i a la pluralitat de nacions que integra.
Ara creu que la identitat de Catalunya torna a estar en perill?
Torna a estar molt pressionada. En un futur immediat Catalunya haurà de fer una reflexió sobre la situació. Allò que es diu l’estat de la nació.
Si ho planteja així, algú potser pensarà que està parlant en clau de les pròximes eleccions?
Evidentment que això hi juga, però a mi personalment no em toca, ara no em correspon parlar en termes polítics. Ara bé, en el terreny de les idees, una reflexió sobre la naturalesa i l’evolució de Catalunya, què és i a què pot aspirar Catalunya, com hem de defensar el país, això sí.
I cap on encamina aquesta reflexió?
El fonamental en tot país és que mantingui la seva identitat i que estigui en condicions de fer un servei a la gent concreta. A les persones. Un país ha de ser útil a la seva gent i per això ha de tenir una personalitat pròpia que pugui ajudar la seva gent a projectar-se; és a dir, a tenir projecte de país.
Hi ha l’ànima, però també hi ha les eines. I una cosa és tan important com l’altra.
Hi ha molts que pensen, i tenen raó, que és molt important el tema del finançament, de les infraestructures, la competitivitat del país. Crec tenir prou demostrat que sempre que he pogut i ho he tingut al meu abast, en totes aquestes coses jo hi he estat i sovint amb resultats positius. Ara, això pot ser que també trontolli, perquè amb tot el que s’ha produït Catalunya pot quedar en una situació que ens deixi una mica malparats. Per tant, una reflexió sobre això s’haurà de fer i en aquesta reflexió el fet fonamental és ser.
Ser, abans que cap altra cosa?
Per ser políticament i per ser econòmicament primer cal ser com a societat i també com a cultura. I és molt important tenir un projecte. Això és el primer, la primera condició d’una persona és ser. Definir la pròpia identitat, el propi ser és el primer objectiu d’una persona i d’un conjunt humà. Per desenvolupar una identitat, una persona necessita una colla, un grup. En el terreny polític, qui desenvolupa aquesta identitat són les nacions.
Aquest projecte que diu que es necessita per ser, existeix?
Sí, hi és i hi ha estat durant les últimes dècades. Hi ha estat sempre. I des de la segona meitat del segle XIX i durant tot el segle XX, amb moments brillants, moments dolents i moments que semblava mort. Aquest projecte necessita recolzar-se en un sentiment i en la vivència que s’és una realitat col·lectiva. Que es vol conservar la idea que s’és un subjecte d’acció col·lectiva. En aquest terreny hi ha un fet bàsic que cap país pot menystenir, que és tenir sentit d’identitat. Som i volem ser això.
Un país com Catalunya que ha estat immers en un procés per la independència, ara ha de tornar al moment zero de tornar-se a fer-se fort en la qüestió de la identitat?
S’ha produït una certa desorientació, però no hem de tornar al moment zero. No. Durant tot el segle XX Catalunya ha fet un procés de reforçament de la seva societat. Allò que Joan Triadú en deia un segle d’or. Catalunya s’ha enfortit, ha fet un gran progrés. Però ara podria ser que tot aquest progrés entrés en crisi.
Una crisi motivada per què?
Per una determinada idea de veure Espanya. Això és compatible amb Espanya? Sí, podria ser-ho, almenys ha estat la idea del catalanisme del segle XIX i de bona part del segle XX. Aquesta era la idea que guiava majoritàriament el catalanisme. Fins i tot quan aquest catalanisme va agafar una component nacional amb la idea de “Som una nació”.
Vostè, el 2014, en una conferència sobre Herder i Renan diu: “Soc molt respectuós amb Espanya.” Encara avui?
Hem de distingir entre l’acció d’un país, una societat, un grup humà, i el que és la seva realitat interna. Espanya és un país potent. Té una llengua entre les primeres del món i un projecte polític que arrenca dels reis asturians, del Beat de Liébana, i de la reconquesta de Toledo, i que encara avui perdura. Dins d’aquest país potent que és Espanya hi ha una cosa, que és que ningú no els ha de fer nosa. Catalunya és una peça que no encaixa del tot i, per tant, s’ha de llimar.
Vostè encara manté aquest respecte per Espanya, però Espanya no té cap respecte envers Catalunya.
Evidentment, en aquests moments, no.
I això és el que posa en perill la idea d’identitat en aquest país?
És clar. Per això ens hem d’aferrar a aquest concepte d’identitat i no ens ha de fer angúnia que ens diguin que això és reaccionari.
Vostè ho ha dit, pot semblar antic parlar d’identitat…
Poden dir el que vulguin. Poden dir que és antic o que és populista, una paraula que ara, com deia el president Mújica, s’ha inventat per arraconar allò que fa nosa a determinades reivindicacions de certs poders econòmics i polítics.
I, malgrat tot, vostè insisteix a dir que cal parlar-ne.
Tothom insisteix a dir que cal parlar-ne. Ho fan els francesos. Ara surt el president Macron i diu que no es pot parlar de nacionalisme, que s’ha de parlar de patriotisme. Però el patriotisme és un fet identitari. Putin té tant d’èxit perquè ha tornat als russos l’orgull de ser russos.
I aquí quan hem volgut anar mes enllà de la nació no ens n’hem sortit.
Sí que ens en sortim. Hi som, existim. De moment existim, perquè nosaltres ja no hauríem d’existir. A l’època en què jo veia gent del PP perquè havíem de discutir temes polítics i econòmics, per exemple la llei Wert, i vaig entrar en confrontació amb l’Aznar, m’ho deien molt clar: “De tot això; llengua, cultura, memòria històrica, d’aquí a quaranta anys ja no se’n recordarà ningú. Farem una política de contenció de les seves reivindicacions, vostès rebran molta immigració i el món anirà cap una altra direcció.”
Aquest discurs el va fer reaccionar?
Sí. M’ho van dir, això, quan vaig anar a protestar amb motiu de la llei Wert, que anava contra un component essencial de la identitat que és la llengua i la cultura. El finançament és molt important i si t’asfixien pots acabar en una situació de gran feblesa fins a desaparèixer. Però el fet fonamental és la identitat, ser d’una determinada manera, ser hereu d’una determinada història, ser capaç de formular sobre aquestes bases un projecte de futur. Hi ha gent que creu que això que estic dient és ridícul, però a la pràctica fins i tot els que ho critiquen busquen la seva identitat. Per a molts espanyols això de la identitat catalana és ridícul, però ells estan arrapats a la seva.
Tornem al nucli del concepte de la identitat, al ser. N’hi ha moltes, d’identitats.
No només parlem d’una identitat nacional, hi ha identitats de tota mena; la identitat obrera, religiosa, filosòfica, de gènere... En les identitats col·lectives hi ha la dignitat, la gent demana que se la tracti dignament. I hi pot haver un altre fet important, que és el ressentiment. N’hi pot haver a Catalunya i a Espanya. Poc o molt n’hi ha pel fet d’haver estat tractada durant els últims segles com un estat de segona.
I a Catalunya aquest ressentiment és cap a Espanya?
Catalunya té menys capacitat d’odi i de ressentiment que altres països, perquè potser som més febles. L’odi és un gran defecte de la gent, és un pecat capital. Però per tenir odi cal tenir potència. Sense potència es pot tenir enveja, però no es té odi.
Potser perquè no som capaços d’odiar, ara diuen que torna la política del peix al cove…
Alguns diuen que cal tornar al peix al cove. Jo tinc una bona opinió de molts dels polítics que ara actuen. Però no són del tot coherents. I en conjunt hi ha molta confusió, la qual cosa no és cap problema greu perquè això en la política passa molt i és legítim. A veure, es va demanar un nou Estatut en part per guanyar unes eleccions, i era legítim, però s’ha demostrat que era una opció perillosa.
Vostè ho ha dit, va ser una opció perillosa i, jo hi afegeixo que no va acabar gens bé.
De molt, la responsabilitat més greu en tot això la va tenir la classe política espanyola i la barreja de política, poder judicial i el deep state o estat profund, que ho va acabar d’embolicar. Sense això hi hauria hagut un nou Estatut, s’hauria anat fent i nosaltres hauríem millorat la situació. Però, vista l’actuació de la classe política espanyola, de la política espanyola profunda, la reacció va ser en gran part la reclamació d’independència. Va ser una reacció del cor, amb aspectes molt positius, amb una Catalunya que ha demostrat una capacitat de mobilització i de determini molt important. Però ara estem en una situació de molta confusió.
I què cal fer?
Hem de recompondre el projecte i la maniobra. I hem de salvar la identitat, el ser.
En aquests moments d’emergència sanitària, la defensa de la identitat –individual i de país– s’ha de plantejar dient que abans de ser cal sobreviure?
Aquesta emergència sanitària també la tenen a Dinamarca, i Portugal també la té, però la seva identitat no els la discuteix ningú. Com em va dir fa anys Mario Soares: “Ara Catalunya porta més empenta econòmica que Portugal, però els portuguesos sabem que mai tindrem problemes per parlar en portuguès. És a dir, no tindrem problemes d’identitat.”
Vostè està retirat, i molt, des del 2014, però s’ha mantingut fidel a una manera de ser, pensant, repensant les coses, escrivint i, des de fa un temps, fent-ho des del web de Serviol.
Sí, ho faig, però molt poc…
Per què molt poc?
Perquè em sembla que no em pertoca cap mena de protagonisme i que allò que em correspon fer és quedar molt al marge del que és el dia a dia polític.
Però vostè segueix observant l’actualitat.
Segueixo interessat per les coses que passen a la Xina, als Estat Units, no cal dir-ho, a Rússia i, evidentment, molt interessat per una cosa que és una passió meva, que és Europa, perquè jo em considero un patriota europeu, a part d’un patriota català.
Per tant, vostè no ha quedat al marge d’allò que ha estat la seva raó de ser, pensar sobre Catalunya.
És un pensament que sempre he posat en un context més ampli, amb unes relacions més bones o dolentes, segons els temps, que és Espanya i, evidentment, que és Europa.
L’última preocupació seva, que expressa a través de Serviol, és una reflexió sobre la identitat, que vostè veu en perill.
L’última preocupació no. És la preocupació de sempre. Miri, jo soc nacionalista…
Disculpi. Als 90 anys, i després d’anys de reflexionar-hi, vostè encara dona voltes a aquesta qüestió de què som…
També es debat sobre la identitat europea. I si no es discuteix malament rai, perquè, si no es fa, Europa va perdent fibra. Què és ser europeu? Quin és el paper d’Europa al món. Com ha d’actuar Europa de manera que conservi la seva capacitat d’acció i, a la vegada, el respecte als seus valors i a la pluralitat de nacions que integra.
Ara creu que la identitat de Catalunya torna a estar en perill?
Torna a estar molt pressionada. En un futur immediat Catalunya haurà de fer una reflexió sobre la situació. Allò que es diu l’estat de la nació.
Si ho planteja així, algú potser pensarà que està parlant en clau de les pròximes eleccions?
Evidentment que això hi juga, però a mi personalment no em toca, ara no em correspon parlar en termes polítics. Ara bé, en el terreny de les idees, una reflexió sobre la naturalesa i l’evolució de Catalunya, què és i a què pot aspirar Catalunya, com hem de defensar el país, això sí.
I cap on encamina aquesta reflexió?
El fonamental en tot país és que mantingui la seva identitat i que estigui en condicions de fer un servei a la gent concreta. A les persones. Un país ha de ser útil a la seva gent i per això ha de tenir una personalitat pròpia que pugui ajudar la seva gent a projectar-se; és a dir, a tenir projecte de país.
Hi ha l’ànima, però també hi ha les eines. I una cosa és tan important com l’altra.
Hi ha molts que pensen, i tenen raó, que és molt important el tema del finançament, de les infraestructures, la competitivitat del país. Crec tenir prou demostrat que sempre que he pogut i ho he tingut al meu abast, en totes aquestes coses jo hi he estat i sovint amb resultats positius. Ara, això pot ser que també trontolli, perquè amb tot el que s’ha produït Catalunya pot quedar en una situació que ens deixi una mica malparats. Per tant, una reflexió sobre això s’haurà de fer i en aquesta reflexió el fet fonamental és ser.
Ser, abans que cap altra cosa?
Per ser políticament i per ser econòmicament primer cal ser com a societat i també com a cultura. I és molt important tenir un projecte. Això és el primer, la primera condició d’una persona és ser. Definir la pròpia identitat, el propi ser és el primer objectiu d’una persona i d’un conjunt humà. Per desenvolupar una identitat, una persona necessita una colla, un grup. En el terreny polític, qui desenvolupa aquesta identitat són les nacions.
Aquest projecte que diu que es necessita per ser, existeix?
Sí, hi és i hi ha estat durant les últimes dècades. Hi ha estat sempre. I des de la segona meitat del segle XIX i durant tot el segle XX, amb moments brillants, moments dolents i moments que semblava mort. Aquest projecte necessita recolzar-se en un sentiment i en la vivència que s’és una realitat col·lectiva. Que es vol conservar la idea que s’és un subjecte d’acció col·lectiva. En aquest terreny hi ha un fet bàsic que cap país pot menystenir, que és tenir sentit d’identitat. Som i volem ser això.
Un país com Catalunya que ha estat immers en un procés per la independència, ara ha de tornar al moment zero de tornar-se a fer-se fort en la qüestió de la identitat?
S’ha produït una certa desorientació, però no hem de tornar al moment zero. No. Durant tot el segle XX Catalunya ha fet un procés de reforçament de la seva societat. Allò que Joan Triadú en deia un segle d’or. Catalunya s’ha enfortit, ha fet un gran progrés. Però ara podria ser que tot aquest progrés entrés en crisi.
Una crisi motivada per què?
Per una determinada idea de veure Espanya. Això és compatible amb Espanya? Sí, podria ser-ho, almenys ha estat la idea del catalanisme del segle XIX i de bona part del segle XX. Aquesta era la idea que guiava majoritàriament el catalanisme. Fins i tot quan aquest catalanisme va agafar una component nacional amb la idea de “Som una nació”.
Vostè, el 2014, en una conferència sobre Herder i Renan diu: “Soc molt respectuós amb Espanya.” Encara avui?
Hem de distingir entre l’acció d’un país, una societat, un grup humà, i el que és la seva realitat interna. Espanya és un país potent. Té una llengua entre les primeres del món i un projecte polític que arrenca dels reis asturians, del Beat de Liébana, i de la reconquesta de Toledo, i que encara avui perdura. Dins d’aquest país potent que és Espanya hi ha una cosa, que és que ningú no els ha de fer nosa. Catalunya és una peça que no encaixa del tot i, per tant, s’ha de llimar.
Vostè encara manté aquest respecte per Espanya, però Espanya no té cap respecte envers Catalunya.
Evidentment, en aquests moments, no.
I això és el que posa en perill la idea d’identitat en aquest país?
És clar. Per això ens hem d’aferrar a aquest concepte d’identitat i no ens ha de fer angúnia que ens diguin que això és reaccionari.
Vostè ho ha dit, pot semblar antic parlar d’identitat…
Poden dir el que vulguin. Poden dir que és antic o que és populista, una paraula que ara, com deia el president Mújica, s’ha inventat per arraconar allò que fa nosa a determinades reivindicacions de certs poders econòmics i polítics.
I, malgrat tot, vostè insisteix a dir que cal parlar-ne.
Tothom insisteix a dir que cal parlar-ne. Ho fan els francesos. Ara surt el president Macron i diu que no es pot parlar de nacionalisme, que s’ha de parlar de patriotisme. Però el patriotisme és un fet identitari. Putin té tant d’èxit perquè ha tornat als russos l’orgull de ser russos.
I aquí quan hem volgut anar mes enllà de la nació no ens n’hem sortit.
Sí que ens en sortim. Hi som, existim. De moment existim, perquè nosaltres ja no hauríem d’existir. A l’època en què jo veia gent del PP perquè havíem de discutir temes polítics i econòmics, per exemple la llei Wert, i vaig entrar en confrontació amb l’Aznar, m’ho deien molt clar: “De tot això; llengua, cultura, memòria històrica, d’aquí a quaranta anys ja no se’n recordarà ningú. Farem una política de contenció de les seves reivindicacions, vostès rebran molta immigració i el món anirà cap una altra direcció.”
Aquest discurs el va fer reaccionar?
Sí. M’ho van dir, això, quan vaig anar a protestar amb motiu de la llei Wert, que anava contra un component essencial de la identitat que és la llengua i la cultura. El finançament és molt important i si t’asfixien pots acabar en una situació de gran feblesa fins a desaparèixer. Però el fet fonamental és la identitat, ser d’una determinada manera, ser hereu d’una determinada història, ser capaç de formular sobre aquestes bases un projecte de futur. Hi ha gent que creu que això que estic dient és ridícul, però a la pràctica fins i tot els que ho critiquen busquen la seva identitat. Per a molts espanyols això de la identitat catalana és ridícul, però ells estan arrapats a la seva.
Tornem al nucli del concepte de la identitat, al ser. N’hi ha moltes, d’identitats.
No només parlem d’una identitat nacional, hi ha identitats de tota mena; la identitat obrera, religiosa, filosòfica, de gènere... En les identitats col·lectives hi ha la dignitat, la gent demana que se la tracti dignament. I hi pot haver un altre fet important, que és el ressentiment. N’hi pot haver a Catalunya i a Espanya. Poc o molt n’hi ha pel fet d’haver estat tractada durant els últims segles com un estat de segona.
I a Catalunya aquest ressentiment és cap a Espanya?
Catalunya té menys capacitat d’odi i de ressentiment que altres països, perquè potser som més febles. L’odi és un gran defecte de la gent, és un pecat capital. Però per tenir odi cal tenir potència. Sense potència es pot tenir enveja, però no es té odi.
Potser perquè no som capaços d’odiar, ara diuen que torna la política del peix al cove…
Alguns diuen que cal tornar al peix al cove. Jo tinc una bona opinió de molts dels polítics que ara actuen. Però no són del tot coherents. I en conjunt hi ha molta confusió, la qual cosa no és cap problema greu perquè això en la política passa molt i és legítim. A veure, es va demanar un nou Estatut en part per guanyar unes eleccions, i era legítim, però s’ha demostrat que era una opció perillosa.
Vostè ho ha dit, va ser una opció perillosa i, jo hi afegeixo que no va acabar gens bé.
De molt, la responsabilitat més greu en tot això la va tenir la classe política espanyola i la barreja de política, poder judicial i el deep state o estat profund, que ho va acabar d’embolicar. Sense això hi hauria hagut un nou Estatut, s’hauria anat fent i nosaltres hauríem millorat la situació. Però, vista l’actuació de la classe política espanyola, de la política espanyola profunda, la reacció va ser en gran part la reclamació d’independència. Va ser una reacció del cor, amb aspectes molt positius, amb una Catalunya que ha demostrat una capacitat de mobilització i de determini molt important. Però ara estem en una situació de molta confusió.
I què cal fer?
Hem de recompondre el projecte i la maniobra. I hem de salvar la identitat, el ser.
En aquests moments d’emergència sanitària, la defensa de la identitat –individual i de país– s’ha de plantejar dient que abans de ser cal sobreviure?
Aquesta emergència sanitària també la tenen a Dinamarca, i Portugal també la té, però la seva identitat no els la discuteix ningú. Com em va dir fa anys Mario Soares: “Ara Catalunya porta més empenta econòmica que Portugal, però els portuguesos sabem que mai tindrem problemes per parlar en portuguès. És a dir, no tindrem problemes d’identitat.”
Vostè està retirat, i molt, des del 2014, però s’ha mantingut fidel a una manera de ser, pensant, repensant les coses, escrivint i, des de fa un temps, fent-ho des del web de Serviol.
Sí, ho faig, però molt poc…
Per què molt poc?
Perquè em sembla que no em pertoca cap mena de protagonisme i que allò que em correspon fer és quedar molt al marge del que és el dia a dia polític.
Però vostè segueix observant l’actualitat.
Segueixo interessat per les coses que passen a la Xina, als Estat Units, no cal dir-ho, a Rússia i, evidentment, molt interessat per una cosa que és una passió meva, que és Europa, perquè jo em considero un patriota europeu, a part d’un patriota català.
Per tant, vostè no ha quedat al marge d’allò que ha estat la seva raó de ser, pensar sobre Catalunya.
És un pensament que sempre he posat en un context més ampli, amb unes relacions més bones o dolentes, segons els temps, que és Espanya i, evidentment, que és Europa.
L’última preocupació seva, que expressa a través de Serviol, és una reflexió sobre la identitat, que vostè veu en perill.
L’última preocupació no. És la preocupació de sempre. Miri, jo soc nacionalista…
Disculpi. Als 90 anys, i després d’anys de reflexionar-hi, vostè encara dona voltes a aquesta qüestió de què som…
També es debat sobre la identitat europea. I si no es discuteix malament rai, perquè, si no es fa, Europa va perdent fibra. Què és ser europeu? Quin és el paper d’Europa al món. Com ha d’actuar Europa de manera que conservi la seva capacitat d’acció i, a la vegada, el respecte als seus valors i a la pluralitat de nacions que integra.
Ara creu que la identitat de Catalunya torna a estar en perill?
Torna a estar molt pressionada. En un futur immediat Catalunya haurà de fer una reflexió sobre la situació. Allò que es diu l’estat de la nació.
Si ho planteja així, algú potser pensarà que està parlant en clau de les pròximes eleccions?
Evidentment que això hi juga, però a mi personalment no em toca, ara no em correspon parlar en termes polítics. Ara bé, en el terreny de les idees, una reflexió sobre la naturalesa i l’evolució de Catalunya, què és i a què pot aspirar Catalunya, com hem de defensar el país, això sí.
I cap on encamina aquesta reflexió?
El fonamental en tot país és que mantingui la seva identitat i que estigui en condicions de fer un servei a la gent concreta. A les persones. Un país ha de ser útil a la seva gent i per això ha de tenir una personalitat pròpia que pugui ajudar la seva gent a projectar-se; és a dir, a tenir projecte de país.
Hi ha l’ànima, però també hi ha les eines. I una cosa és tan important com l’altra.
Hi ha molts que pensen, i tenen raó, que és molt important el tema del finançament, de les infraestructures, la competitivitat del país. Crec tenir prou demostrat que sempre que he pogut i ho he tingut al meu abast, en totes aquestes coses jo hi he estat i sovint amb resultats positius. Ara, això pot ser que també trontolli, perquè amb tot el que s’ha produït Catalunya pot quedar en una situació que ens deixi una mica malparats. Per tant, una reflexió sobre això s’haurà de fer i en aquesta reflexió el fet fonamental és ser.
Ser, abans que cap altra cosa?
Per ser políticament i per ser econòmicament primer cal ser com a societat i també com a cultura. I és molt important tenir un projecte. Això és el primer, la primera condició d’una persona és ser. Definir la pròpia identitat, el propi ser és el primer objectiu d’una persona i d’un conjunt humà. Per desenvolupar una identitat, una persona necessita una colla, un grup. En el terreny polític, qui desenvolupa aquesta identitat són les nacions.
Aquest projecte que diu que es necessita per ser, existeix?
Sí, hi és i hi ha estat durant les últimes dècades. Hi ha estat sempre. I des de la segona meitat del segle XIX i durant tot el segle XX, amb moments brillants, moments dolents i moments que semblava mort. Aquest projecte necessita recolzar-se en un sentiment i en la vivència que s’és una realitat col·lectiva. Que es vol conservar la idea que s’és un subjecte d’acció col·lectiva. En aquest terreny hi ha un fet bàsic que cap país pot menystenir, que és tenir sentit d’identitat. Som i volem ser això.
Un país com Catalunya que ha estat immers en un procés per la independència, ara ha de tornar al moment zero de tornar-se a fer-se fort en la qüestió de la identitat?
S’ha produït una certa desorientació, però no hem de tornar al moment zero. No. Durant tot el segle XX Catalunya ha fet un procés de reforçament de la seva societat. Allò que Joan Triadú en deia un segle d’or. Catalunya s’ha enfortit, ha fet un gran progrés. Però ara podria ser que tot aquest progrés entrés en crisi.
Una crisi motivada per què?
Per una determinada idea de veure Espanya. Això és compatible amb Espanya? Sí, podria ser-ho, almenys ha estat la idea del catalanisme del segle XIX i de bona part del segle XX. Aquesta era la idea que guiava majoritàriament el catalanisme. Fins i tot quan aquest catalanisme va agafar una component nacional amb la idea de “Som una nació”.
Vostè, el 2014, en una conferència sobre Herder i Renan diu: “Soc molt respectuós amb Espanya.” Encara avui?
Hem de distingir entre l’acció d’un país, una societat, un grup humà, i el que és la seva realitat interna. Espanya és un país potent. Té una llengua entre les primeres del món i un projecte polític que arrenca dels reis asturians, del Beat de Liébana, i de la reconquesta de Toledo, i que encara avui perdura. Dins d’aquest país potent que és Espanya hi ha una cosa, que és que ningú no els ha de fer nosa. Catalunya és una peça que no encaixa del tot i, per tant, s’ha de llimar.
Vostè encara manté aquest respecte per Espanya, però Espanya no té cap respecte envers Catalunya.
Evidentment, en aquests moments, no.
I això és el que posa en perill la idea d’identitat en aquest país?
És clar. Per això ens hem d’aferrar a aquest concepte d’identitat i no ens ha de fer angúnia que ens diguin que això és reaccionari.
Vostè ho ha dit, pot semblar antic parlar d’identitat…
Poden dir el que vulguin. Poden dir que és antic o que és populista, una paraula que ara, com deia el president Mújica, s’ha inventat per arraconar allò que fa nosa a determinades reivindicacions de certs poders econòmics i polítics.
I, malgrat tot, vostè insisteix a dir que cal parlar-ne.
Tothom insisteix a dir que cal parlar-ne. Ho fan els francesos. Ara surt el president Macron i diu que no es pot parlar de nacionalisme, que s’ha de parlar de patriotisme. Però el patriotisme és un fet identitari. Putin té tant d’èxit perquè ha tornat als russos l’orgull de ser russos.
I aquí quan hem volgut anar mes enllà de la nació no ens n’hem sortit.
Sí que ens en sortim. Hi som, existim. De moment existim, perquè nosaltres ja no hauríem d’existir. A l’època en què jo veia gent del PP perquè havíem de discutir temes polítics i econòmics, per exemple la llei Wert, i vaig entrar en confrontació amb l’Aznar, m’ho deien molt clar: “De tot això; llengua, cultura, memòria històrica, d’aquí a quaranta anys ja no se’n recordarà ningú. Farem una política de contenció de les seves reivindicacions, vostès rebran molta immigració i el món anirà cap una altra direcció.”
Aquest discurs el va fer reaccionar?
Sí. M’ho van dir, això, quan vaig anar a protestar amb motiu de la llei Wert, que anava contra un component essencial de la identitat que és la llengua i la cultura. El finançament és molt important i si t’asfixien pots acabar en una situació de gran feblesa fins a desaparèixer. Però el fet fonamental és la identitat, ser d’una determinada manera, ser hereu d’una determinada història, ser capaç de formular sobre aquestes bases un projecte de futur. Hi ha gent que creu que això que estic dient és ridícul, però a la pràctica fins i tot els que ho critiquen busquen la seva identitat. Per a molts espanyols això de la identitat catalana és ridícul, però ells estan arrapats a la seva.
Tornem al nucli del concepte de la identitat, al ser. N’hi ha moltes, d’identitats.
No només parlem d’una identitat nacional, hi ha identitats de tota mena; la identitat obrera, religiosa, filosòfica, de gènere... En les identitats col·lectives hi ha la dignitat, la gent demana que se la tracti dignament. I hi pot haver un altre fet important, que és el ressentiment. N’hi pot haver a Catalunya i a Espanya. Poc o molt n’hi ha pel fet d’haver estat tractada durant els últims segles com un estat de segona.
I a Catalunya aquest ressentiment és cap a Espanya?
Catalunya té menys capacitat d’odi i de ressentiment que altres països, perquè potser som més febles. L’odi és un gran defecte de la gent, és un pecat capital. Però per tenir odi cal tenir potència. Sense potència es pot tenir enveja, però no es té odi.
Potser perquè no som capaços d’odiar, ara diuen que torna la política del peix al cove…
Alguns diuen que cal tornar al peix al cove. Jo tinc una bona opinió de molts dels polítics que ara actuen. Però no són del tot coherents. I en conjunt hi ha molta confusió, la qual cosa no és cap problema greu perquè això en la política passa molt i és legítim. A veure, es va demanar un nou Estatut en part per guanyar unes eleccions, i era legítim, però s’ha demostrat que era una opció perillosa.
Vostè ho ha dit, va ser una opció perillosa i, jo hi afegeixo que no va acabar gens bé.
De molt, la responsabilitat més greu en tot això la va tenir la classe política espanyola i la barreja de política, poder judicial i el deep state o estat profund, que ho va acabar d’embolicar. Sense això hi hauria hagut un nou Estatut, s’hauria anat fent i nosaltres hauríem millorat la situació. Però, vista l’actuació de la classe política espanyola, de la política espanyola profunda, la reacció va ser en gran part la reclamació d’independència. Va ser una reacció del cor, amb aspectes molt positius, amb una Catalunya que ha demostrat una capacitat de mobilització i de determini molt important. Però ara estem en una situació de molta confusió.
I què cal fer?
Hem de recompondre el projecte i la maniobra. I hem de salvar la identitat, el ser.
En aquests moments d’emergència sanitària, la defensa de la identitat –individual i de país– s’ha de plantejar dient que abans de ser cal sobreviure?
Aquesta emergència sanitària també la tenen a Dinamarca, i Portugal també la té, però la seva identitat no els la discuteix ningú. Com em va dir fa anys Mario Soares: “Ara Catalunya porta més empenta econòmica que Portugal, però els portuguesos sabem que mai tindrem problemes per parlar en portuguès. És a dir, no tindrem problemes d’identitat.”


Publicado por en

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Suscribirse a: Enviar comentarios (Atom)